Reflexió escrita sobre el concepte de PLE

Fins fa a penes dos mesos no tenia ni idea de l'existència del terme PLE. No obstant això, la meua vida transcorria normal… o això era el que jo creia.

El major acostament que havia tingut a les noves tecnologies per a formar el meu entorn personal d'aprenentatge era tenir un compte en Facebook i un altre en Twitter. Sense relació l’un amb l'altre.

Ha sigut arran d’assistir a les classes de l’assignatura Tecnologies en l’ensenyament lingüístic i literari, impartida per la professora Sandra Montserrat dins el Màster d’Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, quan he començat a tenir consciència de la quantitat d'informació que puc filtrar de la xarxa, que el coneixement no és de la meua exclusivitat i que és molt més senzill tenir accés a més quantitat de continguts i d'informació si és col·laborant en xarxa.

Però potser alguns de vosaltres us  estigueu preguntant què és açò del PLE? Doncs bé, entenem per Entorn Personal d'Aprenentatge o PLE ―acrònim de l'expressió original Personal Learning Environment―  el conjunt d'eines, serveis i connexions que emprem per a aconseguir diverses metes vinculades a l'adquisició de noves competències.

Aprendre a través d'un PLE permet dirigir el propi aprenentatge, tal com ocorre amb l'aprenentatge informal, connectant informació de diverses fonts, una informació que arriba filtrada i comentada per la comunitat en la qual es participa.

És a dir, que a través d'un PLE podem compartir experiències i aprendre d'altres persones. Trobe que és una idea fantàstica, sobretot tenint en compte que considere que els docents necessiten reciclar-se diàriament.

Però, com és possible que, considerant tots els beneficis del PLE, aquest no s’haja incorporat encara de manera efectiva en els processos formatius. Doncs bé, crec que es tracta d'una conjunció de dos factors ―i em centre en l'entorn educatiu formal de les escoles, instituts o universitats―. D'una banda la falta de formació o alfabetització digital del professorat. I d’altra, l’insistent “rebuig” del sistema establit a no incloure dins els programes formatius l'estudi d'aquest tipus de tècniques que poden resultar tan profitoses i gratificants per al procés d'aprenentatge i recerca de coneixements.

Em dóna per pensar que, possiblement, el primer dels aspectes tinga a veure amb el segon d'alguna forma. Potser els propis docents senten que no es troben suficientment preparats per a escometre aquesta tasca de simbiosi entre mètodes formals i informals d'aprenentatge. Potser tampoc troben suficients suports sobre aquest tema dins les seues institucions per a poder formar-se sobre aquest tema i posteriorment transmetre d'una manera pedagògica aqueixes competències als seus alumnes.

Al final, pressionats pels programes i els temps la solució de compromís quasi sempre passa per, simplement, obviar l'assumpte. És solament una reflexió. No pretenc ser pessimista ni molt menys. Existeixen molt bons pedagogs i experts en el nostre país ―Jordi Adell n’és el millor exemple― que no estan allunyats d'aquest tipus d'estudis i intenten aplicar i divulgar iniciatives relacionades en els seus centres o en tallers extra-escolars. El principal problema d'aquest tipus d'iniciatives és que no es realitzen d'una forma generalitzada. O per dir-ho d'una altra manera: Has de tenir la sort que “et toque de professor” algú que tinga l'alternativa present i que siga capaç d'incorporar-la de manera efectiva en les seues classes.